diumenge, 17 de maig del 2009

LA CASA BATLLÓ

Era un de les coses pendents, visitar la casa Batlló del passeig de Gràcia. Un racó gaudinià d'una gran delicadesa. Encara que Vila-Matas digui, comprensiblement, que li agrada París perquè no té cases de Gaudí, jo que sóc molt menys snob dic que m'agraden molt les cases de Gaudí (encara que em cansi la política casolana petit-burgesa que es podria identificar, a Barcelona, amb les cases de Gaudí) de la mateixa manera que m'agrada també, moltíssim, aquest París inacabable.

Si ets del pais, pagues 8 euros crec. Si ets no català en pagues 16. El preu és una barbaritat, encara que també és cert que teniem darrere dos madrilenyos apoquinant i feia una certa gràcia (sorry María!!!).
La única part de la casa Batlló que jo coneixia era la façana, és clar. La generosa galeria frontal que permetia als senyors del principal no perdre detall del que passava fora.
La casa Batlló, com moltes de les cases de l'Eixample, té dues escales. Una, la de servei, que permet pujar als diferents pisos i al terrat, i l'altre, l'escala noble, que era d'ús exclusiu pels amos de la finca i portava únicament al pis principal. Hi ha dos pisos per planta menys justament al principal, que tot ell és una generosa vivenda que es pot visitar. Els arquitectes modernistes, Gaudí en aquest cas, treballaven conjuntament amb els disenyadors d'interiors, marmolistes, fusters... Cap detall quedava fora de control.

L'escala és sorprenent. Els tons blaus es van fent més intensos a mesura que pujem. Un cop a dalt es poden visitar les esgolfes, construïdes amb l'arc apuntat tan propi de l'arquitecte, i el terrat, amb les xemeneies característiques.

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Que delicia ese tono azulado que desprende todo. Era mágico. Sigue siendo mágico.

Eastriver ha dit...

José Antonio, varias cosas. En primer lugar, ese tono tan mágico que tu dices se debe en realidad a un error. Tenía puesta la función iluminación eléctrica. Mientras iba haciendo las fotos me sorprendía el tono azulado, e iba ponderando la excelencia gaudiniana que teñía sorprendentemente de azul todo cuanto fotografiaba. Al salir de la Casa Batlló vi que las fotos seguían saliendo azules, por lo cual comencé a sospechar. Sin pretender restarle ni un poco de emotividad ni excelencia a la obra de Gaudí al llegar a casa observé el problema (instrucciones al lado, que para esas cosas soy un poco obtuso).
Tu última frase no sé exactamente en qué sentido la dices. Pero mira, la tomaré en su sentido imperativo. Es lo que tiene la ambigüedad, que uno la toma según esté de humor. Gracias

@SusVersiva ha dit...

Ramon, malgrat aquest to blavós no gaire autèntic, les fotos segueixen sent magnífiques. La veritat és que a mi em passa com et passava a tu: només conec la façana, però m'encanta! Les teves fotos em fan pensar que potser val la pena afluixar la pasta a l'entrada un dia ;o) M'ha sobtat, d'una altra manera, la cita del meu admiradíssim Vila-Matas. Com es pot passar per Barcelona i no considerar que Gaudí era un geni, capaç de corvar les rectes més severes? Encara queda l'ambigüetat (quanta raó tens, Ramon!) de considerar que el problema està en els centenars de visitants, que et fan canviar d'acera...

Una abraçada. Ah, y para ti, José Antonio, otro abrazo!

María ha dit...

Querido, qué retranca tienes, cielo. Vale que me siento alagada por tu cita en el corazón mismo de la casa Batlló esta, pero los términos de tu cita son de porrazo en la frente. Querido, cuando vengas a Madrid y tengas que pagar donde yo... stop, no sigo, donde tu pagues yo también tendré que pagar. Para que luego digáis de los madrileños, cielo. Vosotros pagáis peajes y nosotros museos. Pero bueno, qué es un peaje tras otro comparado con los museos que pagamos al mismo precio que vosotros. Os quejáis de puro vicio, querido. Y cuando quiera visitar la casa Balló, que a juzgar por lo que se ve vale la pena, no me estés tu por ahí merodeando y burlando de servidora, que te escupo, querido, que te escupo.

Unknown ha dit...

Que bona la anecdota del to blavós a les fotos. Queda de nassos, noi, o sigui que posa la iluminació electrica en certs contextes que hi queda be. Jo ara he pensat en una serie que es diu CSI que no se si segueixes que també té aquests jocs de color i li dóna un toc una mica especial.
Jo vaig visitar diàriament la casa Batlló fa molts anys, quan no era oberta al públic. Hi havia un consultori mèdit en un dels pisos on jo hi vaig treballar una temporada d'infermera, molt joveneta. No sé si vivia algu al principal, pero jo penso que si, perquè de vegades hi sortia una gent tota encorbatada, no sé si hi havia alguna oficina. Em queda veure el pis principal, però em foten molt els 8 euros per una cosa tan familiar per a mi.

Eastriver ha dit...

Susana, ets molt exagerada parlat de la qualitat de les fotos. De tota manera, gracias por mentir tan bien.
María, me he reído con tu advertencia. El comentario de los madrileños en la entrada era pura broma a propósito de la financiación, sin ningún ánimo lesivo, y menos para ti, querida. O sea que no me escupas, que yo no me reiré (¿o era la revés?).
Sonia, molt curiosa la teva biografía, psant inyeccions i mirant la presió a la casa Batlló (mira tu, que hasta rima). Pel que dius ja fa temps, i sí, Barcelona ha canviat força des de llavors. Gràcies per l'anècdota.

Ana Rodríguez Fischer ha dit...

Vaya, Ferrán, por fin te recupero.
Hace muchos años (21 0 22, según se mire), yo frecuentaba el último piso de la Casa Batlló, en una de cuyas depemdemcias se ubicaba el labotarorio de análisis clínicos donde mesualmente... Gocé en aquellas salitas de espera, desnudas pero repletas de belleza...
Bueno, un largo relato.Ahora celebro el reencuenntro en la red.
A.

Eastriver ha dit...

Ana, creo que ha habido un error, no soy Ferrán. De todas formas encantado de recibirte, ahora que ya conoces mi secreto en forma de blog. Y desde luego, cómo vuelvas a reirte al pronunciar Eastriver con ese tono, jeje. Besos